Pot ser, una de les millors coses que puc fer es publicar el relat que vaig fer a cuart d'eso, que li dona titol a este bloc i un dia em va donar una gran alegria..
I donar les gracies tambe a Juli, no posare antic profesor perque encara se que algun dia el tornaré a tindre i tambe perque per a mi mai sera antic profesor, si no un profesor i algu amb qui poder contar sempre i del que ha sigut la proposta de que jo em fera un bloc, gracies, espere saber posarli bon rumb i el que deia..
EL BAQUER MANS DE PÓLVORA
"Com tots els matins, la dolça melodía del despertador em dóna ànims per a afrontar un nou dia, ja des del primer moment em dóna un bon esglai, justament avui, diumenge ja no puc dormir tot el que m’agradaria perquè he d’ocupar-me dels meus cosinets, els bessons, mentre la familia se’n va de dinar, i jo com un dels cosins més majors de la família, m’he de quedar amb els bessons malalts, tot per no voler anar a la caseta de ma tia, allà on la merla canta. Xe! Havia de treballar un diumenge!
Sincerament, preferisc un dia normal de clase que un diumenge, aquest dia s’hauria d’erradicar; quin avorriment!
Tot aquest dia amb els bessons era una comdena! De pensar que jugaríem a que si amagar-se, que si veure dibuixos animats, que si lluitar amb els ultraherois de una altra galaxia, que si fer encanteris d’ indis…
M’aborronava! Jo ja no estava per a eixes coses…
La meva mare em va dur al poblat indi de bon matí, allà on passaria tot el dia. Quan vaig baixar del cotxe i vaig tocar el timbre de casa la meva tia, a l’obrirse la porta una fletxa amb plomes em sorprengué, no podia ser! els bessons eren ja desperts!
La meva tia m’explicà totes les coses que devia fer, m’ apuntà l’hora dels medicaments, el que tenien per a dinar, etc, el que faltava! No tenia ja prou en aguantar-los!
Se n’anaren tots i al tancar la porta la meva tia vaig fer un sospir, la cosa estava tranquil·la, era extrany amb els bessons a casa, els vaig cridar i res, no em contestaven, seguia cridant-los i res, vaig pensar que volien que els buscara o algun dels seus jocs que havien planejat, i així que vaig decidir buscar-los però al entrar a la seva habitació dos indis de talla xicoteta se’m llançaren damunt amb les seues destrals de plastic i cridaven:
– Em atrapat el baquer mans de pólvora! Em atrapat el baquer mans de pólvora!
Aquell nom era amb el que ells m’havien batejat perquè deien que tenia la mateixa rapidesa amb el revolver que les eixides dels cohets a les mascletades de València al seu mon fantastic , però jo… jo no em vaig rendir, vaig traure el meu revolver de la butxaca i:
– Pam! Pam!
Tots dos caigueren a terra i es feren els morts, i jo feliç d’haver guanyat aquella primera batalleta de tantes que em faríem…, però la cosa canvià; s’alçaren de terra com si d’un es tractara i s’engantxaren a les meues dues potes com dos cucs a una arbre i els dos a l’hora em digueren amb veu de no haver trencat mai un plat:
- Volem veure la caverna de colors! - Exclamaren els dos a la vegada.
No em quedava altra cosa només que encendre’ls la televisió, seria pitjor si no ho fera, ja que estarien pesats i serien més insuportables encara.
- Està bé, però primer es teniu que pendre els medicaments.
- Clar baquer! La poció de la mare tranquilitza els esperits al nostre interior - Va dir un bessó.
- Estem sospitant que la mare li compra les pocions al senyor que pasa vestit de groc tots els dies per davant de casa i li dóna un sobre a la mare, un poc sospitós, anar de groc i repartint coses, segur que això no serà del tot legal. – Va dir l’altre bessó tot convençut.
- Sí, segur que no serà molt legal… - Els ho vaig dir seguint-los la corrent.
Els vaig encendre la televisió una volta es van pendre els medicaments i els dos al veure les imatges que semblava que tiraven d’ells es quedaren com dos estatues asseguts a terra, encantats per aquella caverna plena de colors com ells l’anomenaven, ja que tot a la seua ment era un món fantastic
Permaneixien allí asseguts, vegeren el que vegeren, paralitzats en un meravellos i somrient encanteri de colors. Fins i tot jo sospitava ja de que els medicaments que es prenien els tranquilizava els esperits interiors… Ja era l’hora de menjar, els vaig preparar el seu dinar i començava un nou repte per a mi, a veure com els despegaria d’aquell mon de colors en què estaven summergits, per què aquella poció no sabria si tindria efectes secundaris sobre ells…
- Joan! Llorenç! el dinar està a la taula! – Els vaig cridar.
Ni cas. Ni es van adonar. Seguien en aquell món summergits. Provaria altra volta, però ara amb la seva llengua india de aquell mon fantastic.
- Indi pell roja Joan! Indi pell roja Llorenç! Dinar estar a taula!
Ara sí! Si que es van adonar. S’alçaren i s’assegueren a la taula, però abans de menjar-se la sopa li feren un ritual per a llevar-li els esperits roins. Se la menjaren però no digueren res en tot el dinar, seguien enganxats a la caverna de colors, a l’acabar de dinar vaig apagar la televisió i els vaig enviar a dormir, cumplint ordres de la meva tia, al apagar la televisió vaig trencar aquell encanteri en que estaven summergits.
- No volem anar a dormir! L’home pelat passa totes les vesprades dels diumenges amb el sac! Se’ns endurà! – Digueren fent-se els covards.
- Quina inocència més bonica, somieu desperts. Vinga, va, a dormir!
- Baquer mans de polvora, mai has tingut un duel cara a cara amb el senyor escorpí rei de l’oest? – preguntaren els dos a la vegada tots seriosos com si jo deuria salvar el mon…
- Eeeemmm… no, mai fins on m’arriba la memoria.
- En quin món vius tu? – preguntaren com si això fos normal.
- Doncs…Aaaaaaah, sí, ja ho recorde.
- Contans-ho! Contans-ho! – exclamaren emocionats.
- Esta bé, però primer es giteu al llit i allí us ho conte.
- A les seues ordres vaquer!
Van anar corrents tots dos al seu llit, es llevaren la roba, es posaren el pijama i es van posar dins del llit, tot ho feren rápid i cosa extraña no van fer el ritual per a llevar els mals esperits dels llits…
- Vinga comença! Comença! – exclamaren amb gran emoció.
Deuria de ser ràpid, un treball sobre el canvi climatic m’esperava, ja que l’havia de tindre acabat per a demà, mentre, els bessons m’esperaven impacients al llit.
- Comença! Comença! – tornaren a exclamar.
- Vaig! Tranquils ja comece. Bé… Doncs… Això va ser una nit de lluna creixent quan el vaquer mans de pólvora es disposava a entrar a la taverna de la seua amiga la serp, que tenia gran éxit pels seus cóctels de mosques i ratolí. De la porta va eixir el senyor escorpí, rei de l’oest, amb el seu barret i els revolvers penjants al cinturó, i es va dirigir a al vaquer mans de polvora:
- Observa qui està per ací – diguè el senyor escorpí.
- Què prentens? – li respongué el vaquer amb un tó passiu i serios.
- Vull desfiar-te! Saber si ets tan ràpid com diuen tots! Sé que eres rápid però no et tinc por.
- Seràs per a mi un rival fàcil. De debó vols desafiarme? – li va preguntar el baquer amb un tó de burla.
- I tant.
- Doncs bé. Demà quan es veja amaneixer el Sol a la plaça del poble i esperar el toc de les campanes de les set del mati.
- Esta bé, acudiré.
El senyor escorpí va desaparèixer entre la foscor i el baquer entrà a la taverna a beure’s un cóctel de mosques i ratolí.
Els bessons ja quasi dormien i jo començava a donar mostres de son, aquest dia m’estava resultant molt aborrit, tant de mon fantastic m’estava…
- Estàs preparat? Per què saps que vaig a guanyarte el duel, - Em digué el escorpí tot desafiant.
- Jo… -no sabia que respondre.
…Em vaig trobar de cop i volta enmig d’una plaça amb un campanar i el Sol amaneixent al fons de aquell desert, un escorpí d’una talla gran enfront meu i jo alli també al mig de la plaça
Devia trobarme dins del meu propi conte i no sabia com. Vaig decidir seguir actuant com si res dins d’aquell conte en el que jo havia entrat sense saber com.
- Vinga va! Que comence el duel! – va exclamar un altre baquer que hi era per ahí.
L’escorpí gegant i jo férem vint passos enrere i vam esperar a què sonaren les les set del matí al campanar per a obrir foc. Ahí estàvem, esperant els escassos segons que quedaven per a què tocara el campanar, vaig sentir una campanada i un tir a la vegada, una bala es dirigia cap a mi…
- Aaaaaaaaah!... Maleït siga! Què m’esta pasant!? Nooooooooo!
- Tranquil fill! Sóc la mare, estaves somiant!
- Que!? I el Escorpí gegant? He sentit un tir i una bala es dirigia cap a mi…
- Vinga va! Ara sembles els bessons. – Tens molta imaginació, i no fages soroll els bessons dormen. – Em va dir la meva mare somrient.
- Sí, això serà, estava contant-los un conte als bessons i de repent no sé…pareixia tot tant real… – Seguia mig enbovat encara, i me’n vaig enrecordar del treball del canvi climàtic.- Nooo! Vaig exclamar.
M’esperava una nit llarga, ja que ja era quasi hora de sopar i haviem d’ anar-nos-en a casa. Em vaig despedir de la meva tia i se’n anarem a casa. Pense que encara que no he pogut fer el treball, que tampoc m’ho he passat tant mal, ja que he estat apunt de guanyar a un escorpí gegant, encara que en un somni o això crec, en el fons tots som uns xiquets.
Quan vaig arribar a casa i em va preparar la meva mare el sopar i vaig acabar, me’n vaig anar a la meua habitació a dIsposar-me a fer el treball, però abans de posarme a fer-lo em vaig posar el pijama i mentre em llevava la camisa que duia, una bala partida en dos em va caure de la butxaca, i al interior de la butxaca tenia un poc de pólvora i un forat, ja no sabia si aquell somni era un somni o una realitat que jo havia viscut…"
I donar les gracies tambe a Juli, no posare antic profesor perque encara se que algun dia el tornaré a tindre i tambe perque per a mi mai sera antic profesor, si no un profesor i algu amb qui poder contar sempre i del que ha sigut la proposta de que jo em fera un bloc, gracies, espere saber posarli bon rumb i el que deia..
EL BAQUER MANS DE PÓLVORA
"Com tots els matins, la dolça melodía del despertador em dóna ànims per a afrontar un nou dia, ja des del primer moment em dóna un bon esglai, justament avui, diumenge ja no puc dormir tot el que m’agradaria perquè he d’ocupar-me dels meus cosinets, els bessons, mentre la familia se’n va de dinar, i jo com un dels cosins més majors de la família, m’he de quedar amb els bessons malalts, tot per no voler anar a la caseta de ma tia, allà on la merla canta. Xe! Havia de treballar un diumenge!
Sincerament, preferisc un dia normal de clase que un diumenge, aquest dia s’hauria d’erradicar; quin avorriment!
Tot aquest dia amb els bessons era una comdena! De pensar que jugaríem a que si amagar-se, que si veure dibuixos animats, que si lluitar amb els ultraherois de una altra galaxia, que si fer encanteris d’ indis…
M’aborronava! Jo ja no estava per a eixes coses…
La meva mare em va dur al poblat indi de bon matí, allà on passaria tot el dia. Quan vaig baixar del cotxe i vaig tocar el timbre de casa la meva tia, a l’obrirse la porta una fletxa amb plomes em sorprengué, no podia ser! els bessons eren ja desperts!
La meva tia m’explicà totes les coses que devia fer, m’ apuntà l’hora dels medicaments, el que tenien per a dinar, etc, el que faltava! No tenia ja prou en aguantar-los!
Se n’anaren tots i al tancar la porta la meva tia vaig fer un sospir, la cosa estava tranquil·la, era extrany amb els bessons a casa, els vaig cridar i res, no em contestaven, seguia cridant-los i res, vaig pensar que volien que els buscara o algun dels seus jocs que havien planejat, i així que vaig decidir buscar-los però al entrar a la seva habitació dos indis de talla xicoteta se’m llançaren damunt amb les seues destrals de plastic i cridaven:
– Em atrapat el baquer mans de pólvora! Em atrapat el baquer mans de pólvora!
Aquell nom era amb el que ells m’havien batejat perquè deien que tenia la mateixa rapidesa amb el revolver que les eixides dels cohets a les mascletades de València al seu mon fantastic , però jo… jo no em vaig rendir, vaig traure el meu revolver de la butxaca i:
– Pam! Pam!
Tots dos caigueren a terra i es feren els morts, i jo feliç d’haver guanyat aquella primera batalleta de tantes que em faríem…, però la cosa canvià; s’alçaren de terra com si d’un es tractara i s’engantxaren a les meues dues potes com dos cucs a una arbre i els dos a l’hora em digueren amb veu de no haver trencat mai un plat:
- Volem veure la caverna de colors! - Exclamaren els dos a la vegada.
No em quedava altra cosa només que encendre’ls la televisió, seria pitjor si no ho fera, ja que estarien pesats i serien més insuportables encara.
- Està bé, però primer es teniu que pendre els medicaments.
- Clar baquer! La poció de la mare tranquilitza els esperits al nostre interior - Va dir un bessó.
- Estem sospitant que la mare li compra les pocions al senyor que pasa vestit de groc tots els dies per davant de casa i li dóna un sobre a la mare, un poc sospitós, anar de groc i repartint coses, segur que això no serà del tot legal. – Va dir l’altre bessó tot convençut.
- Sí, segur que no serà molt legal… - Els ho vaig dir seguint-los la corrent.
Els vaig encendre la televisió una volta es van pendre els medicaments i els dos al veure les imatges que semblava que tiraven d’ells es quedaren com dos estatues asseguts a terra, encantats per aquella caverna plena de colors com ells l’anomenaven, ja que tot a la seua ment era un món fantastic
Permaneixien allí asseguts, vegeren el que vegeren, paralitzats en un meravellos i somrient encanteri de colors. Fins i tot jo sospitava ja de que els medicaments que es prenien els tranquilizava els esperits interiors… Ja era l’hora de menjar, els vaig preparar el seu dinar i començava un nou repte per a mi, a veure com els despegaria d’aquell mon de colors en què estaven summergits, per què aquella poció no sabria si tindria efectes secundaris sobre ells…
- Joan! Llorenç! el dinar està a la taula! – Els vaig cridar.
Ni cas. Ni es van adonar. Seguien en aquell món summergits. Provaria altra volta, però ara amb la seva llengua india de aquell mon fantastic.
- Indi pell roja Joan! Indi pell roja Llorenç! Dinar estar a taula!
Ara sí! Si que es van adonar. S’alçaren i s’assegueren a la taula, però abans de menjar-se la sopa li feren un ritual per a llevar-li els esperits roins. Se la menjaren però no digueren res en tot el dinar, seguien enganxats a la caverna de colors, a l’acabar de dinar vaig apagar la televisió i els vaig enviar a dormir, cumplint ordres de la meva tia, al apagar la televisió vaig trencar aquell encanteri en que estaven summergits.
- No volem anar a dormir! L’home pelat passa totes les vesprades dels diumenges amb el sac! Se’ns endurà! – Digueren fent-se els covards.
- Quina inocència més bonica, somieu desperts. Vinga, va, a dormir!
- Baquer mans de polvora, mai has tingut un duel cara a cara amb el senyor escorpí rei de l’oest? – preguntaren els dos a la vegada tots seriosos com si jo deuria salvar el mon…
- Eeeemmm… no, mai fins on m’arriba la memoria.
- En quin món vius tu? – preguntaren com si això fos normal.
- Doncs…Aaaaaaah, sí, ja ho recorde.
- Contans-ho! Contans-ho! – exclamaren emocionats.
- Esta bé, però primer es giteu al llit i allí us ho conte.
- A les seues ordres vaquer!
Van anar corrents tots dos al seu llit, es llevaren la roba, es posaren el pijama i es van posar dins del llit, tot ho feren rápid i cosa extraña no van fer el ritual per a llevar els mals esperits dels llits…
- Vinga comença! Comença! – exclamaren amb gran emoció.
Deuria de ser ràpid, un treball sobre el canvi climatic m’esperava, ja que l’havia de tindre acabat per a demà, mentre, els bessons m’esperaven impacients al llit.
- Comença! Comença! – tornaren a exclamar.
- Vaig! Tranquils ja comece. Bé… Doncs… Això va ser una nit de lluna creixent quan el vaquer mans de pólvora es disposava a entrar a la taverna de la seua amiga la serp, que tenia gran éxit pels seus cóctels de mosques i ratolí. De la porta va eixir el senyor escorpí, rei de l’oest, amb el seu barret i els revolvers penjants al cinturó, i es va dirigir a al vaquer mans de polvora:
- Observa qui està per ací – diguè el senyor escorpí.
- Què prentens? – li respongué el vaquer amb un tó passiu i serios.
- Vull desfiar-te! Saber si ets tan ràpid com diuen tots! Sé que eres rápid però no et tinc por.
- Seràs per a mi un rival fàcil. De debó vols desafiarme? – li va preguntar el baquer amb un tó de burla.
- I tant.
- Doncs bé. Demà quan es veja amaneixer el Sol a la plaça del poble i esperar el toc de les campanes de les set del mati.
- Esta bé, acudiré.
El senyor escorpí va desaparèixer entre la foscor i el baquer entrà a la taverna a beure’s un cóctel de mosques i ratolí.
Els bessons ja quasi dormien i jo començava a donar mostres de son, aquest dia m’estava resultant molt aborrit, tant de mon fantastic m’estava…
- Estàs preparat? Per què saps que vaig a guanyarte el duel, - Em digué el escorpí tot desafiant.
- Jo… -no sabia que respondre.
…Em vaig trobar de cop i volta enmig d’una plaça amb un campanar i el Sol amaneixent al fons de aquell desert, un escorpí d’una talla gran enfront meu i jo alli també al mig de la plaça
Devia trobarme dins del meu propi conte i no sabia com. Vaig decidir seguir actuant com si res dins d’aquell conte en el que jo havia entrat sense saber com.
- Vinga va! Que comence el duel! – va exclamar un altre baquer que hi era per ahí.
L’escorpí gegant i jo férem vint passos enrere i vam esperar a què sonaren les les set del matí al campanar per a obrir foc. Ahí estàvem, esperant els escassos segons que quedaven per a què tocara el campanar, vaig sentir una campanada i un tir a la vegada, una bala es dirigia cap a mi…
- Aaaaaaaaah!... Maleït siga! Què m’esta pasant!? Nooooooooo!
- Tranquil fill! Sóc la mare, estaves somiant!
- Que!? I el Escorpí gegant? He sentit un tir i una bala es dirigia cap a mi…
- Vinga va! Ara sembles els bessons. – Tens molta imaginació, i no fages soroll els bessons dormen. – Em va dir la meva mare somrient.
- Sí, això serà, estava contant-los un conte als bessons i de repent no sé…pareixia tot tant real… – Seguia mig enbovat encara, i me’n vaig enrecordar del treball del canvi climàtic.- Nooo! Vaig exclamar.
M’esperava una nit llarga, ja que ja era quasi hora de sopar i haviem d’ anar-nos-en a casa. Em vaig despedir de la meva tia i se’n anarem a casa. Pense que encara que no he pogut fer el treball, que tampoc m’ho he passat tant mal, ja que he estat apunt de guanyar a un escorpí gegant, encara que en un somni o això crec, en el fons tots som uns xiquets.
Quan vaig arribar a casa i em va preparar la meva mare el sopar i vaig acabar, me’n vaig anar a la meua habitació a dIsposar-me a fer el treball, però abans de posarme a fer-lo em vaig posar el pijama i mentre em llevava la camisa que duia, una bala partida en dos em va caure de la butxaca, i al interior de la butxaca tenia un poc de pólvora i un forat, ja no sabia si aquell somni era un somni o una realitat que jo havia viscut…"
